Multilingüisme
Linguàrium són unes càpsules de 5 minuts de durada presentades per Linguamón on us apropem a les experiències de vida quotidiana que genera el multilingüisme i on la convivència entre llengües és la protagonista.
Linguàrium són unes càpsules de 5 minuts de durada presentades per Linguamón on us apropem a les experiències de vida quotidiana que genera el multilingüisme i on la convivència entre llengües és la protagonista.
Multilingüisme al parlament europeu:
http://www.europarltv.europa.eu/fr/player.aspx?pid=2dd95ffd-064b-484b-bc6f-a3e600b8ef05
https://www.youtube.com/watch?v=csDJ_Jvqb8I
Plurilingüisme (= multilingüisme): Ús alternatiu de diverses llengües en un individu i, per extensió, en un grup social.
Bilingüisme: Ús regular i alternat de dues llengües.
Bilingüisme individual: Capacitat d'un parlant d'usar dues llengües amb un domini semblant.
Bilingüisme social: Ús de les dues llengües en una mateixa societat.
Bilingüisme individual: Capacitat d'un parlant d'usar dues llengües amb un domini semblant.
En
Joan ha viscut quatre anys a Munich i, com que ha aprés alemany, ara és
bilingüe”. I és que les causes d’aquesta classe de
bilingüisme poden ser molt diverses: des de l’immigrant que aprèn una llengua
estrangera per a integrar-se socialment en el país d’acollida (motivació
integrativa) fins a l’aspirant a professor de secundària que estudia anglès per
a guanyar punts i obtenir la plaça en les oposicions (motivació instrumental).
Bilingüisme social: Ús de les dues llengües en una mateixa societat.
Aquesta darrera classe de bilingüisme es
dóna quan dins d’un mateix territori hi ha un grup de persones que es veu
obligat a aprendre i a usar més d’un idioma. Per dir-ho d’una altra manera, en
les situacions de bilingüisme social sempre hi ha un col·lectiu que és bilingüe
i un altre que és monolingüe. En definitiva, es tracta d’un tipus de
bilingüisme unidireccional: els parlants de la llengua A han
d’aprendre la llengua B, però els parlants de la llengua B no cal que aprenguin
la llengua A. Evidentment, pot haver parlants de B que aprenguin a parlar la
llengua A, però no hi estan obligats. De fet, aquesta és la diferència entre
els uns i els altres: mentre que uns (els parlants d’A) són bilingües de manera
necessària, incondicional, els de la llengua B ho són per iniciativa pròpia,
amb la qual cosa gaudeixen de la llibertat de poder triar entre ser monolingües
o no ser-ho.
Aquest desequilibri fa que:
1. Els
parlants d’A reben un tracte discriminatori en moltes situacions de la vida
quotidiana.
2. La
llengua B té molt més prestigi que no pas la llengua A.
Així, el bilingüisme social desemboca
sempre en un conflicte lingüístic, perquè no hi ha mai igualtat
entre les dues llengües afectades. Justament per això, se sol afirmar que les
societats no poden ser bilingües (no poden ser-ho de manera equilibrada).
(...)
I és que a casa nostra hi ha també bilingüisme
territorial: el País Valencià es divideix en dues zones lingüístiques, la zona
castellanoparlant, que és monolingüe, i la zona catalanoparlant, que és, precisament, on hi ha instaurat el bilingüisme social.
No hi ha llengües millors ni pitjors! No s'han de tenir prejudicis lingüístics!
